Què és?

Què és una vaga d’excés de zel?

Una vaga de zel és una forma de mobilització laboral en què les treballadores i els treballadors compleixen estrictament totes les normes, protocols i procediments establerts, sense fer cap tasca extra ni aplicar flexibilitat.

Això fa que el sistema es torni més lent i menys eficient, posant en evidència la quantitat de feina invisible que habitualment es fa per responsabilitat, vocació i compromís personal.

Lluny de ser una deixadesa, la vaga de zel mostra fins a quin punt el funcionament quotidià depèn de l’esforç no reconegut del personal.

La vaga de zel no busca col·lapsar per irresponsabilitat, sinó demostrar que el sistema només funciona gràcies a un esforç que va molt més enllà del que és exigible.

Avantatges d’emprendre una vaga de zel

És una acció legal i no violenta, basada en el compliment estricte de la normativa.
Permet denunciar les condicions laborals sense deixar d’atendre l’alumnat ni renunciar al salari.
Fa visible la sobrecàrrega estructural del sistema educatiu.
Protegeix el professorat, perquè es treballa dins del marc legal.
Empodera col·lectivament, en generar consciència i unitat.
Desmunta el discurs de la «vocació» com a excusa per a la precarització.
Genera pressió real sobre l’administració sense exposar-se a sancions.
Ajuda a conscienciar famílies i administració sobre la quantitat de tasques extra que es fan habitualment i que no estan reconegudes ni dotades de recursos.
És sostenible en el temps, a diferència d’una vaga clàssica.

Antecedents

Antecedents reals de vaga de zel (work-to-rule)

Itàlia i Regne Unit (finals s. XIX): ferroviaris italians (1895) i estibadors de Glasgow (1889) van ser dels primers a aplicar la tàctica, demostrant que complir estrictament les normes podia aturar el sistema sense deixar de treballar.
França (anys 50): maquinistes de tren, amb les vagues prohibides, inspeccionaven tots els ponts segons la normativa de seguretat, provocant retards massius a tota la xarxa ferroviària.
Àustria (postguerra): treballadors postals van pesar totes les cartes una per una, col·lapsant el servei i generant grans endarreriments en el correu.
Regne Unit (2007): Royal Mail va viure una “retirada de bona voluntat”: els empleats van deixar de fer hores extres no pagades i tasques voluntàries, causant retards de fins a dues setmanes.
Alemanya (2003, sanitat): metges van oferir només serveis essencials, ajornant visites no urgents, per protestar contra el finançament de la salut.
Canadà (2016, educació): professorat de Nova Escòcia va deixar totes les activitats extraescolars i reunions no obligatòries, evidenciant la gran quantitat de feina no remunerada del sistema educatiu.
Catalunya (2009, jutjats de Barcelona): funcionaris van fer una vaga de zel no cobrint el torn voluntari, fet que va acumular citacions sense lliurar.
Catalunya (2012, Mossos d’Esquadra): els principals sindicats van cridar al “compliment estricte del reglament” com a forma de protesta per la rebaixa salarial, advertint que no maquillarien estadístiques de delictes per pressionar la Generalitat.

Conclusió: la vaga de zel s’ha utilitzat en sectors clau (transport, correus, sanitat i educació) com a eina legal, efectiva i sostinguda per fer visibles les sobrecàrregues laborals i forçar negociacions.