Vaga de zel docent

1. Informar-se bé

El primer pas és conèixer què diu realment la normativa:

• Quines són les teves funcions docents obligatòries.
• Quines tasques són pràctica habitual però no exigibles.
• Quin és el teu horari legal i de permanència.

Sense això, no hi ha vaga de zel: hi ha confusió.

2. Prendre consciència de la feina extra

Fes una llista personal de tot el que fas habitualment i que no surt a cap llei:

• tot el que fas fora d’horari,
• tasques no regulades,
• reunions, projectes, comunicacions, formacions,
• actuacions que fas “perquè sempre s’ha fet així”

Aquesta llista sol ser molt reveladora i impactant

3. Parlar-ne al claustre

La vaga de zel és col·lectiva o no és.
Cal:

• explicar què és,
• compartir informació legal,
• detectar quines tasques són col·lectivament prescindibles.

Objectiu: construir criteri comú i consciència compartida.

4. Coordinar-se amb el sindicat

És molt recomanable:

• Contactar amb el sindicat,
• demanar assessorament jurídic,
• veure si hi ha cobertura col·lectiva.

Cal pressionar els sindicats per:

• assumeixin la vaga de zel com a forma de mobilització,
• la defensin jurídicament,
• i la convoquin oficialment.

Sense sindicats, la força és molt més limitada.

5. Definir què es deixa de fer

Un cop la vaga de zel està convocada és recomanable consensuar criteris territorials si es pot o, com a mínim, a l’escala de centre o del grup de mestres que s’hi adhereixen per establir quines tasques es deixen de fer:

• excursions
• colònies,
• festivals,
• reunions amb famílies
• comunicacions fora d’horari,
• informes extra,
• formacions
• comissions.

Tot el que no sigui exigible per normativa.

6. Fer-ho visible

És clau avisar i explicar:

• Què es deixarà de fer i per què.

Les famílies han de prendre consciència que:

• Tot això que desapareix existia gràcies a feina no obligatòria del professorat.

La vaga de zel també és pedagògica i comunicativa.

7. Coherència i constància (el punt més difícil)

Aquí és on realment costa:

• Fer només el que toca per normativa.
• Sempre dins l’horari.
• Enviar correus per preguntar abans d’actuar:
  “Quin article legal m’obliga a fer això?”
• Esperar resposta abans d’assumir cap tasca.
• No fer excepcions emocionals.
• No “ja ho faré jo”.

La vocació pesa, la pressió emocional també, però cal ser ferm.

És normal que aparegui:

• pressió de direcció,
• malestar de famílies,
• discursos de “pels nens”.

La resposta és sempre la mateixa:

“Estic complint estrictament la normativa.”

I això és jurídicament impecable.

8. Documentar-ho tot

Quan algú demani una tasca:

• demanar sempre confirmació per escrit,
• preguntar quin article legal obliga a fer-ho,
• respondre amb educació però amb fermesa.
• recollir tot el possible les evidències: peticions, respostes, ordres, dubtes legals.

Això protegeix i alenteix el sistema de manera 100% legal.

9. Resistir

La vaga de zel no és immediata.
Cal temps perquè es noti.

Quan centenars o milers de docents deixen de posar:

• hores extres,
• disponibilitat permanent,
• energia emocional,
• flexibilitat constant,

el sistema no aguanta.

I aleshores es fa evident la veritat de fons:

L’escola no funciona només amb el que diu la llei.
Funciona perquè el professorat fa molt més del que li toca.

La vaga de zel només fa una cosa: dir prou!